Eslida

Eslida és una població situada a 381 metres d’altitud en el cor del Parc Natural de la serra d’Espadà, en la falta de la muntanya del seu castell musulmà, als peus del majestuós Puntal de l’Aljub (949 m).
La seua fascinant orografia compta amb frondosos boscos de pins i sureres, amb pics com la Costera, Tarraguán, el Puntal de l’Aljub, Fonillet, el Batalla o Cocons. En una xicoteta vall solcada pel riu Anna com a principal curs d’aigua i multitud d’abruptes barrancs que acaben desguassant en ell, encara s’observa la intensa explotació agrícola i els abancalaments a què ha sigut sotmés el terme al llarg de més d’un mil·lenni.

Orígens d’Eslida
Les troballes més antigues en el seu terme municipal es remunten a l’Eneolític o Edat del Bronze (1900 aC). En la cova de l’Oret, pròxima al poble, es van trobar als anys 70 fora de context diverses ofrenes funeràries compostes per indústria lítica, aixolets, dos destrals de coure, granadures de collar de diferents tipus, útils d’os (punxons i espàtules), restes òssies animals, dents humanes i alguna resta ceràmica, depositats en la col·lecció d’arqueologia del Museu de Belles Arts de Castelló.
Per manca de noves investigacions, poc més se sap del seu esdevenir en altres etapes històriques. És durant l’època musulmana quan es produeix la colonització del territori en un nucli principal (l’actual Eslida, al peu del castell) i en diverses alqueries o explotacions agrícoles vinculades als cursos d’aigua, amb poblament més o menys intermitent al llarg de la seua estada de huit segles (Lauret, Benissanda, Almoxarca, Cilim, Benalbutx, Alfetx, Alcúdia, Castro…).
En la Baixa Edat Mitjana, Eslida va ser capital d’un xicotet cadiat, la qual cosa li va procurar un cert prestigi pel seu gran desenvolupament cultural i religiós, en posseir una escola d’alfaquins de referència entre la intel·lectualitat islàmica. Amb la conquesta de Borriana (1233) per Jaume I, esta zona d’influència de la Plana es va rendint sense massa oposició gràcies als pactes amistosos que signen els sarraïns amb el rei cristià. Així, en 1242 és atorgada una Carta de Població a Eslida i a altres alqueries sota la seua influència, per la qual el nou règim els permetia continuar vivint en el seu espai secular i practicar la seua religió i costums. Bàsicament, només canviaven de senyor.
Amb el pas dels anys, aquells musulmans (mudèjars) sotmesos al poder de senyors cristians continuen colonitzant algunes de les escasses terres que els oferia una orografia tan abrupta i fracturada com la del terme d’Eslida. A principis del segle XVI es produeixen uns fets que canviaran el seu estatus i la seua identitat: les Germanies i la Monarquia Hispànica de Carles I propiciaran el baptisme forçós de tots els seguidors de l’Islam, que passaran a denominar-se moriscos. La revolta d’Espadà de 1526, paral·lela a la de l’Alpujarra granadina, serà el final de la tolerància i el declivi d’aquelles comunitats, expulsades definitivament d’estes terres en la tardor de 1609. Pel camí quedaven concòrdies, renovacions de pactes, protestes, intents fallats d’evangelització, expulsions selectives, abandó o destrucció d’alqueries, acusacions de connivències amb els pirates berbers que aguaitaven en la costa…
El Duc de Sogorb (més tard dit de Medinaceli), senyor d’Eslida i d’altres pobles de la serra d’Espadà, es va veure en la necessitat de repoblar els seus dominis amb nous habitants per a continuar obtenint rendes de les seues possessions. En 1611 i 1612 se signen escriptures de poblament amb diverses famílies vingudes de la Plana, cristians vells com es deia aleshores. A aquell nucli inicial se li dona una casa i terres, sempre de la propietat del duc, al qual se li pagaven els censos per l’ús dels serveis bàsics comunals (forn, molins, botiga, carnisseria, etc.). La població arribarà a créixer cap a finals del segle XVII, i en el XVIII ja es detecten necessitats d’ampliació d’edificis bàsics com l’església parroquial, ampliada i renovada artísticament en 1750 en estil barroc. Este creixement implica també l’eixida de les antigues muralles com a reducte protegit de població, i a principis del segle XIX es produeix el primer gran eixample amb nous carrers sota el carrer de Baix, que marcava el límit est de la muralla. Amb el segle XX arribarà una altra nova ampliació gradual més enllà del Barranquet, que constituïa una altra frontera natural i de protecció medieval. Les últimes ampliacions, que arriben fins als nostres dies, s’efectuen al voltant de la carretera i amb algunes urbanitzacions de grandària modesta.
Pel que fa a l’economia al llarg de la història, només podem denominar-la de subsistència fins a ben entrat el segle XX. Tradicionalment podem parlar d’agricultura i ramaderia amb pocs excedents, mineria bàsica, apicultura, carboneig, etc. Amb el canvi de pobladors en 1611, la comunitat s’ocupa a posar en explotació noves terres. Com va escriure el botànic Cavanilles en 1797: «Artana, Eslida y Haín, que no cesan de reducir á cultivo aun aquellos sitios que parecían inútiles para la agricultura». Este visitant va observar així l’estat de la nostra població: «Eslida, situada á la derecha del cauce en la falda de un cerro calizo y escarpado: sus edificios están en anfiteatro, y á corta distancia presentan una vista pintoresca, que he procurado copiar en la estampa adjunta; tienen lo puro necesario para el abrigo de labradores, y forman calles muy incómodas por las ásperas y continuas cuestas. Allí viven 170 vecinos ocupados en reducir á cultivo el término, que podrá tener hora y media de oriente á poniente entre los de Artana y Haín, y lo mismo con corta diferencia de norte á sur entre los de Veo y Alfandeguilla de Castro; todo es montuoso, con algunas cañadas menos ásperas. Criábanse antiguamente en él muchos almendros, puesto que concediendo el fundador á los primeros colonos un fruto libre, escogieron la almendra: hoy apenas se conoce este árbol en aquel suelo; pero en recompensa los olivos que 100 años hace no eran más de tres, se han ido multiplicando (…)».
Altres cultius que s’accentuaran en aquells anys del XVIII són la morera per a la cria de cucs de seda, la qual es venia per a la confecció en tallers forans de teles de luxe. El suro va ser un material usat des d’antic, bé per a cobertes de cases, flotadors i ruscos apícoles, anomenades vasos. Podem rastrejar diversos tallers de vasos fins als anys 80 del segle XX, però és a principis de segle quan aquella indústria familiar que assortia diverses comarques valencianes ja estava tocada de mort per l’aparició de nous artefactes que milloraven la productivitat i l’obtenció de la mel. Això no va ser obstacle perquè els apicultors d’Eslida s’adaptaren a aquelles novetats, i ja des de 1930 es construïen ruscos de caixa de fusta i extractors que s’exportaven a tota Espanya. La tradició apícola continua fins als nostres dies amb diverses famílies que exploten i venen en els seus comerços propis la mel i altres productes apícoles d’alta qualitat.
El cultiu més intens de l’olivar des del segle XVIII, com hem vist, va situar Eslida gradualment entre els majors productors d’oli de la serra d’Espadà, que va arribar a comptar amb 10 almàsseres i una producció d’oli d’alta qualitat. La vinya també era un cultiu important, igual que el blat, el panís, les figues seques i diverses hortalisses per a l’autoconsum. La garrofera ocupava una extensió similar a la de l’olivera, amb una producció de 90.000 quilos, però va ser substituïfa progressivament per l’ametler a mesura que desapareixien els animals de cavalleria i el mercat exigia altres demandes. Seguia la producció de lli per a l’elaboració en xicotets tallers de les teles destinades a la confecció de peces de roba interior i per a la casa; amb l’arribada del cotó en el segle XIX, aquella producció va decaure fins a desaparéixer.
En este període de finals del XIX es van construir l’Ajuntament (1868) i el llavador públic (1899) en l’eixida de la surgència històrica que va motivar la fundació de la localitat pels musulmans.
Durant el primer terç del segle XX van desapareixent progressivament els cultius de la morera, la vinya (per la malaltia de la fil·loxera) i el lli. La població continuarà augmentant fins a la dècada de 1910, moment en el qual arriba als 1.552 habitants. Al principi les emigracions eren de caràcter temporal per a treballar en grans collites d’altres zones, però amb la Guerra Civil Espanyola es van convertir en permanents i el poble va perdre població fins als 725 habitants actuals. No obstant això, la població estacional a l’estiu frega les 3.000 persones pel seu atractiu paisatgístic i com a estació estival des de fa quasi un segle.
Actualment, a més dels seus bons productes apícoles, és important destacar per a l’economia d’Eslida l’existència de la indústria del suro en totes les fases del procés d’obtenció de taps d’alta qualitat per les característiques del material.