La Vilavella
La Vilavella (històricament «La Vila Vella de Nules» és un municipi de la província de Castelló a la Comunitat Valenciana, Espanya. Pertany a la comarca de la Plana Baixa.
La localitat es troba situada al sector sud-oriental de la província de Castelló, a tocar d’un contrafort de la serra d’Espadà, les elevacions últimes de la qual apareixen internades a la plana, la qual presenta en aquest indret l’amplària mínima. La distància a la costa és d’aproximadament de set quilòmetres.
Ressalta el contrast tan accentuat que ofereixen els dos sectors: la zona que pertany a la plana i la part muntanyenca, que s’eleva bruscament a les esquenes del poble, abraçant bona part del terme municipal, completament coberta de matoll, amb escasses formacions arbòries.
La localitat guanya altura des del pla fins a la zona més antiga, que s’empina a la mateixa falda del turó del Castell.
La Vilavella, nucli fundacional de la Nules actual, és d’origen romà; s’hi coneix un santuari hispanoromà excavat en 1979, emplaçat al cim de la muntanya de Santa Bàrbara. No obstant això, cal situar els orígens de la població actual en l’època de l’ocupació musulmana, quan es va construir un castell que va servir per a aglutinar la població dispersa.
La primera carta de naturalesa de La Vilavella la dona la població musulmana assentada al castell, que es va rendir al rei Jaume I d’Aragó a la primavera de 1238. A principis del segle XIII es va fundar la pobla nova de Nules, origen de la ciutat de Nules, el terme municipal actual de la qual correspon al de l’antic castell àrab, i el nucli antic va romandre amb el nom de La Vila Vella de Nules. El castell, antic castell medieval de Nules, era cap d’una baronia que comprenia, a més de La Vilavella actual, les alqueries d’Aigües Vives, Mesquita, Ràpita o Moncofa, Beniesma, Mascarell, la Pobla, la Seyt, Benicató i l’Alcúdia. Aquesta baronia la va donar Jaume I a Guillem de Montcada en 1251. Quan es va extingir el senyoriu dels Montcada, en 1314 el feu va passar a Gilabert de Centelles, i va ser per aquelles dates quan es va fundar la població de l’actual Nules, de manera que la població morisca va quedar al nucli de La Vila Vella de Nules fins que la van expulsar en 1609. Dos anys després, Cristòfol de Centelles, marqués de Nules, va repoblar La Vila Vella de Nules amb 29 caps de família.
En 1715 hi havia 310 habitants i des d’aquell moment fins a 1990, aquest nombre va incrementar, tot i que en els últims 20 anys la població manté una tendència constant a descendir, a causa de l’envelliment d’aquesta.
Expèriences
Galeria d'imatges
Castell de la Vilavella
Construït pels àrabs en el segle X i conquerit pel rei Jaume I en 1238, va passar en 1250 a mans de la família Montcada i, posteriorment, als Centelles. Conserva una cisterna interessant de l’època àrab i fragments d’un paviment de taulells de Manises (actualment al Museu d’Història) de la capella de Sant Jaume (segle XV).
Gruta de la Mare de Déu de Lourdes
Reproducció de la gruta de la localitat francesa homònima, construïda en els anys huitanta.
Ermita de San Sebastiá
Al costat del nucli urbà del municipi hi ha l’ermita de Sant Sebastià, que data de l’any 1934.
Museu de La Vilavella
La col·lecció primitiva museogràfica de La Vilavella va nàixer al mes de maig de 1999 i s’integra a l’oratori de l’antic balneari del Cervelló. Durant els anys 2010 i 2011, se’n va efectuar una ampliació, ubicada a la part superior del safareig municipal. Inaugurada al març de 2015, es va configurar un espai d’una sola planta, diàfan, amb onze vitrines encastades als murs.
La col·lecció s’ordena de la manera següent: l’oratori destinat a recordar el que va representar la cultura termal per a la població de La Vilavella. S’hi destaquen cinc banyeres, quatre de marbre blanc de Macael i una altra de marbre rosa de Buixcarró, procedent dels balnearis enderrocats de l’Estrella, Galofre i Cervelló. També hi ha un conjunt de panells ceràmics, que daten del segle XIX, procedents dels diversos establiments termals.
L’ampliació comença amb un apartat dedicat a la geologia i paleontologia de La Vilavella. La secció d’arqueologia ocupa sis vitrines: Edat del Bronze, assentament ibèric de la muntanyeta del Castell, cultura clàssica, castell medieval i la vitrina de la nostra peça estrella, la Risala, un manuscrit àrab únic a la Comunitat Valenciana. Passem a la vitrina del segle XVII, on s’exhibeix el sagrari de l’església antiga i dues vitrines més, que rememoren les anomenades «Cases de Senyorets». El recorregut finalitza amb dos expositors dedicats a la Guerra Civil.
Balneari
Actualment, a la població hi ha un balneari situat a la plaça de la Vila, número 5, que aprofita les propietats curatives de les aigües del subsòl. A principis del segle XIX, a la població hi havia onze balnearis que visitaven 10 000 persones.
Museu dels espardenyers
El Museu dels Espardenyes està situat al centre històric de La Vilavella i es conserva com a model d’habitatge d’una família espardenyera de principis del segle XX. La part baixa de la casa està dividida en dos seccions: ens mostra les estances típiques d’una casa i la Sala nova, on hi ha pròpiament l’exposició de les ferramentes d’aquest treballa artesà. La cambra alta o segon pis, construït en 1870, era el lloc on reposaven els infants, en principi sobre màrfegues de fulles de dacsa.
Jardí de la Glorieta
En aquest jardí hi ha diversos elements interessants, com ara la Font Calda, brollador d’aigües termals que naix al mateix lloc on està ubicada la font. Els romans ja coneixien les virtuts medicinals d’aquestes aigües. Brollen a una temperatura de 27 °C. Dins del mateix recinte hi ha l’edifici del Cervelló, on s’ubica el Museu d’Història de la Vila i un safareig públic (curiós testimoni etnològic).
Mirador
Des del via crucis que uneix el poble amb l’ermita, es divisa una bona panoràmica sobre el mantell verd de tarongers que cobreix la comarca de la Plana Baixa.
Església de la Sagrada Familia
Dedicada a la Sagrada Família, és d’estil corinti, es va inaugurar en 1756 i restaurar en 1951.
Espai miner María Fernanda
El camí a l’espai miner parteix dels depòsits d’aigua que es troben a l’anomenat camí de la Mina. S’hi accedeix des del mateix centre històric de La Vilavella de dues maneres:
- Pel carrer del Barranc fins al camí de la Fonteta d’Oliver; sense abandonar el camí asfaltat, després de girar a l’esquerra davall dels vestigis del castell de La Vilavella, entrem al camí de la Mina. Podem deixar el vehicle al costat dels depòsits d’aigua.
- Pel carrer de sant Roc fins a girar a la dreta pel carrer de la Muntanyeta; en acabar aquest carrer, girem a la dreta agafant el camí del barranc Roget fins a l’entrada de la urbanització Santa Bàrbara. Aquí prenem el camí de la Mina (sense pujar a la urbanització) fins que, vorejant la muntanya, arribem als depòsits d’aigua.
Per entendre per què les explotacions mineres van arribar al nostre municipi, cal remuntar-se a començaments del segle XIX. Amb la revolució industrial i les millores en els materials de construcció (ferro, vidre, etc.), es va produir a tot Europa un auge urbanístic desconegut fins aleshores. L’edificació de cases, fàbriques o la creació de nova maquinària industrial van començar a demanar que cada vegada s’utilitzara més ferro, ja que era un material que oferia grans avantatges: d’una banda, era resistent i fort, i de l’altra estava dotat de certa flexibilitat, la qual cosa garantia durabilitat i, a més, era relativament fàcil de treballar. Per tot això, era especialment recomanable per a fabricar bigues, pilars, forjats, etc.
Per aconseguir el ferro metàl·lic, calia buscar primerament el mineral del qual extraure’l i aquest estava a les entranyes de la terra, per la qual cosa calia instal·lar tota una infraestructura al voltant de les galeries de muntanya que permetera obtindre’n el mineral, separar-lo, carregar-lo i enviar-lo als forns. Les explotacions com María Fernanda, a La Vilavella, permetien alimentar els grans forns siderúrgics per a crear el metall de ferro, que s’aconseguia barrejant l’òxid de ferro procedent de les mines (mineral en brut) amb coc (un combustible obtingut de la calcinació o destil·lació seca de carbó mineral) i carbonat de calci. Així, per mitjà de l’acció de la calor, es transformava el mineral de ferro en ferro metàl·lic.
A la població, les mines permetien millorar les oportunitats laborals i econòmiques de la població i mantenien un gran nombre de famílies del municipi, alhora que representaven una bona oportunitat laboral per a treballadors que havien arribat al nostre municipi des d’altres llocs atrets per aquesta possibilitat de treball.
És molt probable que les primeres explotacions destinades a l’extracció del mineral de ferro a La Vilavella s’instal·laren a finals del segle XIX, però no en tenim constància en els registres documentals. Aquestes mines, de dimensió i producció modestes, van ser probablement mines a cel obert (similars a les pedreres), en què s’esmicolava la muntanya extraient el producte ferri, que després es carregava en carros per a transportar-lo. No obstant això, les primeres referències escrites en unes instal·lacions mineres al municipi corresponen a les mines de Sant Josep de la Muntanya, Sant Antoni Abat i Sant Sebastià, projectades en 1907, la primera, i en 1910 dels dues següents. Aquestes mines van funcionar durant alguns anys, tot i que es van abandonar per diverses causes abans de la Guerra Civil, com recorden alguns veïns majors del municipi.
Passada la Guerra Civil, en els anys cinquanta del segle passat, l’extracció del mineral de ferro a la localitat va tornar a posar-se en marxa i se’n va augmentar la producció notablement amb l’explotació per part de l’empresa de Saragossa Minas del Mediterráneo, S.A., que en 1954 va començar l’època de més producció de ferro a l’explotació amb el nom de María Fernanda (també coneguda com Mina Vella).
Com que cada mina, amb el seu nom corresponent, estava en funcionament únicament mentre se’n continuava extraient ferro, quan aquest s’esgotava, es tancava l’explotació i es feien sondejos per buscar jaciments a altres llocs del terme municipal, la qual cosa derivava en un nou permís d’explotació i un nou nom per a la nova instal·lació creada. Així, després de María Fernanda, van obrir altres explotacions noves amb els noms de Virgen del Pilar (1955), María Fernanda II (Mina Nova, 1956), María Fernanda III (1957) i Comanisa (1958), que en ocasions no eren més que ampliacions de les explotacions ja clausurades. Aquestes noves mines es començaven a explotar amb l’ànim que es convertiren en grans explotacions, però la major part de les vegades no van passar de ser un pou xicotet en què, després de penetrar a fons les galeries de la muntanya, no s’aconseguia una quantitat mínima de mineral que en garantira el funcionament, per la qual cosa s’abandonaven.
A pesar de l’esforç que van posar els miners en l’extracció, la llei de tall de les mines de La Vilavella (la part de mineral existent respecte de la quantitat de roca no aprofitable) era certament baixa (se situava entorn d’un 43 %). Això, juntament amb el volum de producció modest perquè no hi havia grans explotacions, dificultava la competència de les mines de La Vilavella amb altres explotacions de ferro veïnes, com la d’Artana, per exemple. Per això, com que no era rendible per a les empreses explotadores, a la fi van acabar tancant definitivament en 1966.
Plaça dels Espardenyers
La mateixa plaça és, alhora, testimoni del present i del futur de la localitat. D’una banda, hi ha una escultura que honra el treball dels espardenyers del poble i, de l’altra, un mural d’art urbà que va elaborar el MIAU Fanzara en 2016. Amb una estructura dual, aquest mural ens mostra la fisonomia més recognoscible de la localitat, amb l’ermita, el castell i l’església. De l’altra, fa al·lusió al passat romà de la Vilavella, amb una reproducció del cap d’Apol·lo de quasi set metres, rematada per una flor de taronger i una moneda romana amb l’efígie de Júlia Domna, mare de l’emperador de Caracalla, que també fa al·lusió a les termes de Caracalla i a la importància de l’aigua a la nostra localitat.
Via ferrata La Cantera
L’antiga cantera de pedra que va abastir la construcció del port de Borriana serveix ara de lloc per a l’esport d’aventura; puja en vertical i aprofita els 130 metres de recorregut per oferir un itinerari amb dos ponts, un ràpel de 25 metres i un esperó.
Birdwatching en La Vilavella
Al Parc Natural de la Serra d’Espadà, del qual La Vilavella és una privilegiada porta d’entrada, poden trobar-se més de 100 espècies d’ocells pertanyents a 30 famílies diferents. Els boscos i sotaboscos amb el seu riquíssim matollar mediterrani, els humits i selvàtics barrancs, els secans i els escarpats puntals silicis, conformen un mosaic idoni per als ocells, entre les quals destaquen les espècies forestals i, especialment, els rapinyaires.
